martes, 28 de agosto de 2012

Vivir con miedo es vivir a medias.

Allà només estavem la foscor, el pànic i jo. No recordava com ni quan havia arribat fins aquí. Els records eren imprecisos, borrosos i confusos. Vaig intentar calmar-me, pensar i respirar pausadament.
Llavors, vaig veure una silueta al fons del bosc; escoltava les passes, sentia la seva respiració, veia el seu somriure. Maleïda por, ja estava allà un cop més.
En un intent desenfrenat per desfer-me d'aquella sensació que em pujava fins al cor fent-lo bategar al cent per cent de les seues possibilitats, vaig intentar arrencar a còrrer, però va ser inútil. Estava encadenada de peus i mans, i allò em va ficar més nerviosa encara, una de les meues pors era no sentir-me lliure.
Intentava veure el seu rostre, buscava els seus ulls, però no podia, la meva mirada estava cegada per aquell meravellós somriure.
Tampoc podia veure si era un nen o una nena, un home o una dona. Es va seure al meu costat, molt apegada a mi, i, un segon després, un suor fred queia del meu front, vaig començar a salivar, i vaig perdre la respiració de cop.
Va ficar la seva mà a la meva esquena, vaig paralitzar-me en un tres i no res, i un crit sord va eixir de la meva gola. Volia desaparèixer. Milers d'imatges van començar a passar per davant meu, fotogrames de totes i cadascuna de les meves pors.
Estava a punt de desmaiar-me quan vaig adonar-me que tot allò era irreal. No era ètic, no era científic. ¿Qui tenia un somriure tan brillant que cegava l'ull humà? ¿Qui podia tindre el poder de ficar-te així de nerviós? L'amor, pot ser, però l'amor és un sentiment, no té cos, i tampoc t'ofega d'aquesta manera.
Estava somiant.
"Maleïda por", vaig cridar, "que et fas propietària dels nostres cossos, que et rius dels nostres crits, que gaudeixes veient-nos malament".
Va deixar de somriure de cop i volta, i vaig poder distingir els seus ulls. Eren uns ulls completament normals, com els d'una persona sorpresa per les meues paraules, encara que, al fons, encara brillava la maldat, com un segell de distinció.
Vaig mirar aquells ulls i les meves paraules varen ser clares: NO ET TINC POR.
Ho vaig repetir un, i altre, i altre cop. Les paraules eixien de la meva boca com ganivets, i la por cada vegada tancava més i més la boca, i s'allunyava de mi.
Poc a poc vaig deixar de distingir la silueta per la foscor. Vaig tancar els ulls. I em vaig despertar.

No hay comentarios:

Publicar un comentario