All u need is love.

I hope you don't mind
That I put down in words
how wonderful life is
now you're in the world.

I was made for loving you, baby,
you were made for loving me.
Love lifts up where we belong,
where the eagles fly,
on a mountain high.

Enrique Serna.

“Como me gustaría que el mundo volviera a ser cursi. Que la humanidad recuperara el sentido romántico de la vida y junto con él, la tradición de los noviazgos largos, las serenatas, las cartitas perfumadas, los apretones de manos entre las rejas de los balcones. Como me gustaría vivir en un mundo mas discreto y decente, donde el amor fuera una necesidad del alma y no un capricho del culo. Pero que le vamos a hacer: me tocó vivir una época insensible, deshumanizada, obscena, en la que nadie respeta ya los sentimientos del prójimo. Estoy harta de esta juventud insolente y soberbia, que se caga en la autoridad de las personas mayores.”

La vida es injusta, pero las personas lo son más.

Después de hacer tantas cosas por ti.

Después de acompañarte a donde pidieras.

Después de desmostrarte que iría al fin del mundo si hace falta.

Después de haberte protegido ante cualquier cosa.

Después de las risas, las lágrimas, los abrazos, los besos.

Después de todos los momentos compartidos.

Después de las noches de fiesta.

Después de todos los consejos que te he dado.

Después de todos los secretos.

Después de la confianza que deposité en ti.

Después de tantísimas cosas vividas juntas, de muchas discusiones, también, descubro que la amistad para ti solo significa falsedad y necesidad. 

Un placer.

Hasta nunca.

Vivir con miedo es vivir a medias.

Allà només estavem la foscor, el pànic i jo. No recordava com ni quan havia arribat fins aquí. Els records eren imprecisos, borrosos i confusos. Vaig intentar calmar-me, pensar i respirar pausadament.
Llavors, vaig veure una silueta al fons del bosc; escoltava les passes, sentia la seva respiració, veia el seu somriure. Maleïda por, ja estava allà un cop més.
En un intent desenfrenat per desfer-me d'aquella sensació que em pujava fins al cor fent-lo bategar al cent per cent de les seues possibilitats, vaig intentar arrencar a còrrer, però va ser inútil. Estava encadenada de peus i mans, i allò em va ficar més nerviosa encara, una de les meues pors era no sentir-me lliure.
Intentava veure el seu rostre, buscava els seus ulls, però no podia, la meva mirada estava cegada per aquell meravellós somriure.
Tampoc podia veure si era un nen o una nena, un home o una dona. Es va seure al meu costat, molt apegada a mi, i, un segon després, un suor fred queia del meu front, vaig començar a salivar, i vaig perdre la respiració de cop.
Va ficar la seva mà a la meva esquena, vaig paralitzar-me en un tres i no res, i un crit sord va eixir de la meva gola. Volia desaparèixer. Milers d'imatges van començar a passar per davant meu, fotogrames de totes i cadascuna de les meves pors.
Estava a punt de desmaiar-me quan vaig adonar-me que tot allò era irreal. No era ètic, no era científic. ¿Qui tenia un somriure tan brillant que cegava l'ull humà? ¿Qui podia tindre el poder de ficar-te així de nerviós? L'amor, pot ser, però l'amor és un sentiment, no té cos, i tampoc t'ofega d'aquesta manera.
Estava somiant.
"Maleïda por", vaig cridar, "que et fas propietària dels nostres cossos, que et rius dels nostres crits, que gaudeixes veient-nos malament".
Va deixar de somriure de cop i volta, i vaig poder distingir els seus ulls. Eren uns ulls completament normals, com els d'una persona sorpresa per les meues paraules, encara que, al fons, encara brillava la maldat, com un segell de distinció.
Vaig mirar aquells ulls i les meves paraules varen ser clares: NO ET TINC POR.
Ho vaig repetir un, i altre, i altre cop. Les paraules eixien de la meva boca com ganivets, i la por cada vegada tancava més i més la boca, i s'allunyava de mi.
Poc a poc vaig deixar de distingir la silueta per la foscor. Vaig tancar els ulls. I em vaig despertar.